Abans que l?instant definitiu arribi, implacable i funest, es pot escriure, deixar un rastre, no per aconseguir una immortalitat, sinó per bastir una obra que no deixi de ser un quadern de bitàcola, un diari personal, un registre fòssil que mostri no tant el què sinó més aviat el com i el quan. Aquí és on s?instaura el prolífic gest d?escriva dels mapes propis que executa Joan Perelló: la intimitat en punxa lligada a la lenta devastació del paisatge extern, mirall de la pròpia degradació. Però? Des d?aquest nihilisme tràgic, es pot trobar una sortida? Al meu entendre, Mans de presagi ofereix una revolta lluminosa, un retorn a una certa plenitud i celebració de la vida després d?arribar a la certesa que la mort és inevitable. Doncs d?acord, si és inevitable, no podem cantar i boixar per aprofitar cada instant abans que arribi? Aquest és el presagi i aquestes les mans que l?acompliran. (De l?epíleg de Jaume C. Pons Alorda)
