Quan un llegeix les Meditacions de Descartes no pot evitar sentir-se colpit per la imatge de feblesa i aïllament que ofereix la seva concepció de l'ésser humà, o de la nostra ment. I malgrat que el ?fil narratiu' de la seva filosofia (al capdavall ell mateix recomanava llegir filosofia com es llegeix una novel·la) té un final feliç, el regust de fragilitat i gairebé evanescència que el Jo cartesià deixa es fa difícil d'oblidar.Mai s'havia reduït la ment humana a tal grau de fal·libilitat, alienació, dependència i feblesa com fa Descartes. Un jo que viu en somnis, separat del seu propi cos i de l'entorn (dels quals dubta que existeixin), en mans bé d'un Déu maligne que maneja els fils dels seus pensaments, o bé d'un Déu benigne de qui depèn fins i tot per passar d'un instant a l'instant següent.
