Veny és un dels gegants del català que ens han llegat unes eines eficacíssimes i d’una gran altura científica. Pel seu caràcter bonhomiós l’assimilo al pacífic tarannà de Francesc de Borja Moll, tot el contrari del temperament volcànic d’Antoni M. Alcover i Joan Coromines. Però, alerta, Veny és un exaltat. De viva veu i per escrit branda sempre la bandera flamejant de l’amor. Però no ens l’hem de creure a ulls clucs. Quan declara que n’Estrella és l’amor de la seva vida, omet que abans de contreure matrimoni ja s’havia casat amb l’Atles lingüísitic. I no esmenta les innombrables declaracions d’amor que ha sembrat al llarg de la seva obra: amor al català; amor vehement a la natura; amor a Campos i a la seva gent; amor a la terra; amor al mar on anava a «prendre banys», a fer capxifos amb la blavosa silueta de Cabrera a l’horitzó… «Sóc un enamorat de les paraules», «Vos vullc! Vos estim!», diu en alguns dels seus textos. És un exaltat que manifesta l’amor pels seus mestres, pels col·legues, pels deixebles, pels autors literaris, pels parlants anònims que perpetuen el català genuí, per les institucions (Universitat, IEC)…
