França, primera meitat del s. XIX. Sha acabat la Revolució, Napoleó, enverinat, ha mort a Santa Helena. I, si a Europa li costarà de refer-se duna commoció tan gran, França, la França de la Restauració Borbònica, no ho aconseguirà mai... Hi ha hagut de tot: guerres terribles, víctimes (duna part i de laltra), esperances frustrades, il·lusions esvaïdes, desenganys penosos, rancúnies, ràbia... Les consequències, a diferents nivells, són moltes.
La història de la duquessa de Berry, personatge daquest temps, la líder dels legalistes, nés una de tantes. La tragèdia daquesta dona, destinada a ser reina, començà amb lassassinat del seu marit. Fracassat lalçament de Provença i de la Vendée, viuda (després donze anys) i empresonada a la ciutadella de Blaye, visqué el moment més penós de la seua existència.
Passa el temps: els anys, els lustres, les dècades, algun segle i, així i tot, la ciutat en conserva fresca la memòria. No debades, Maria Carolina de Borbó, duquessa de Berry, mare del delfí de França, hi ha sigut la seua presonera més il·lustre.
El 1981, record indeleble dun viatge, em portí a casa la notícia. Durant molts anys, entendre què hi passà ha sigut per a mi una preocupació constant. Ara, quasi quatre dècades després, sent encara que el personatge no ha deixat dinquietar-me ni la seua història tampoc
