Al llarg de la vida hi ha moments harmònics, com una mena de guspira que torna a encendre’s de tant en tant. Són fugaços, imprevisibles, inajornables, no es poden encabir en cap capsa, no s’atresoren física-ment. Només passen una vegada i després ressonen en la memòria. És en aquests moments que es dilueix lleugerament aquesta continuïtat interior unificadora de la consciència. Però com diu Annie Ernaux: «Si no les escric, les coses no han arribat al seu terme, només les he viscudes».
Els relats d’El sol de l’hivern atresoren alguns d’aquests moments que han anat ressonant en el cap de l’autora durant anys i que ara troben la drecera per arribar al seu terme.
