Som als primers dies de maig i la tardor ha començat a torrar les fulles. Lautocar corre cap al sud, a trobar la Patagònia, allà on els Andes neixen del mar. Per davant hi ha el propòsit de resseguir aquella serralada que sestira per tot el continent amb londulant elegància de lesquena dun felí.
És un viatge amb poc equipatge i sense mapes. Puntuen el camí alguns noms que criden latenció: Punta Arenas, Atacama, Potosí, Machu-Picchu, Cartagena dÍndies... Al marge dun full, shan anotat algunes adreces de coneguts de coneguts. Que potser hi seran, o potser no.
I així, amb autocar, tren, cotxe, furgoneta, vaixell, tres avions i unes quantes caminades, senfilen les històries dels bruixots de Chiloé, els miners de lAtacama i de Potosí, els inques del Cusco i alguns pirates del Carib. Cal sumar-hi volcans, glaceres, testimonis colonials, la puna, una ciutat perduda, la vida i la memòria dun continent ple de contrastos. Tot, sota la llum de la venerada Creu del Sud.
