Lluny de ser la lluita callada per la perdurabilitat, “Thálamos” és la voluntat d’oblit; no la de ser oblidat pel món que potser ens ha estat ignorant des de sempre, sinó per la persona estimada, per la persona vital. Un oblit lleial, noble, magnànim: un deixar anar, un deixar partir a qui se’n va. La culminació de l’amor es manifesta en la generositat de desaparèixer, de dissipar-se per deixar tot l’espai i tot el temps a la vida. La voluntat de no ser sobrer quan hom ja no hi és. Un despreniment existencial que lleva tot llastre a l’existència.
