Mèxic. La guerra del narco devasta el país. Sega vides: morts, desapareguts, mutilats. I la por s'apodera de tothom. «No tinc por a fora, tinc la por a dins», diu la narradora, convençuda que escriure li permetrà nedar i salvar-se, aguantar sota l'aigua tot el temps que faci falta per tornar a respirar. Serà possible tornar a viure una vida normal, però? En una novel·la que és alhora crònica, Lolita Bosch reflexiona sobre la necessitat d'escriure les coses i sobre les arrels de la por i de la tristesa que la vida eixampla i el seu eco, com el so que es manté quan traiem el dit de la tecla d'un piano. Un petit so que ens queda al cap i que fem nostre, com les paraules d'aquest llibre extraordinàriament dur i alhora tendre, que té la força de qui s'entesta a pensar que no hem perdut. La vida pot capgirar-se en uns segons. Com les de les víctimes assassinades a mans dels narcos. Com la de la dona segrestada i les de les persones que, a milers de quilòmetres de distància, mouran cel i terra per rescatar-les i per salvar-se tots. Perquè tothom vol una vida normal.
