Encara que Vint-i-cinc dies d’agost i tres dies de setembre es podria classificar com una novel·la policíaca, en realitat es mou en uns paràmetres antitètics del gènere: en lloc del típic detectiu o investigador protagonista ens trobem amb una obra de personatge col·lectiu; en els assassinats no s’usen armes convencionals o subtils sinó cotxes-bomba; la unitat d’acció és substituïda per la fragmentació o multiplicitat anecdòtica; més que dispersió cronològica hi ha condensació temporal; i l’àmbit, tot i ser urbà i mediterrani, és inconcret.
Es tracta, per tant, d’una novel·la eclèctica, calidoscòpica, en la qual hi subjau una crítica implícita a la societat actual i una denúncia explícita a la corrupció policial. Tanmateix, el ritme viu, la importància del diàleg i la sòlida arquitectura procuren una lectura amena. D’altra banda, la maldat, la cobdícia, l’ambició de poder s’entremesclen amb el conflicte amor-odi entre pare i fill, les difícils relacions de parella, l’amistat incondicional… temes que refermen la complexitat de l’ànima humana. I com a rerefons, l’estiu, la calor densa que incideix en la conducta de les persones
