Des de principis del segle passat, assistim a una crisi de l'autoritat fundada en el patriarcat que té diverses conseqüències en les formes de vida i molt especialment en la política. La crisi d'autoritat, però, és tan antiga com l'autoritat mateix. Les diverses manifestacions que presenta -familiar, pedagògica, política o religiosa- són fets de llenguatge, es fonamenten en el poder de la paraula que rau en l'inconscient. Com més crisi d'autoritat hi ha, més retornen formes d'autoritarisme, amb un ús indiscriminat de la llei jurídica o de la força física. Què ens pot ensenyar la psicoanàlisi de Jacques Lacan per fer-ne una lectura actual? En primer lloc, la diferència entre autoritat i poder. I un fet que respon a l'estructura sexual de l'ésser humà: més enllà de l'autoritat fundada en la lògica fàl·lica, que funciona de manera binària amb el tot o res, s'obri el camp d'una autoritat fundada en la lògica femenina, que funciona considerant cada element un per un i amb el no-tot.
