Caldrà la pluja transita per la sendera del sentir cap al pensar
i, en conseqüència, s’atansa a la pròpia essència del jo, a través
de l’amor, del desamor, del desempar, del desig i també des
de les reflexions de la pròpia mort.
«De començament a fi el llibre de poemes Caldrà la pluja es
troba travessat per la força simbòlica i metafòrica de la revivificació
de la pluja, invocada, esperada secretament des de
l’aridesa d’una reflexió sobre la desesperança escrita des de
la serenitat i no pas en la desesperació». «L’espera de la pluja
és també l’exigència de la revolta. Hi ha, en aquesta espera,
alguna cosa iniciàtica i fins i tot programàtica, d’aquí potser
el recurs sovintejat a l’al·legoria en obres com Delta i Com
fileres de formigues.» (del pròleg d’Albert Gavaldà)
