El professor escriptor es disposa a fer la presentació del seu últim llibre a la sala d’actes de l’institut on ha treballat els últims trenta anys. L’acte, a càrrec de la directora, se centra en la vida laboral del professor, a petició d’ell. Les paraules de l’Antònia el porten a fer un repàs de la seva trajectòria a partir de la inexperiència dels primers anys, com un camí iniciàtic que li mostra la realitat quotidiana de famílies treballadores amb exigus estudis primaris, famílies que confien la formació dels fills a l’escola pública. El jove docent descobrirà la vàlua soterrada de desenes de professors que certs prejudicis l’havien portat a etiquetar de panxacontents i reaccionaris. Les seves reflexions desprenen entusiasme, eufòria i també tristesa. Entusiasme per la preparació d’activitats creatives que els alumnes celebren fascinats, sobretot quan s’adonen que estan aprenent. Eufòria pels resultats obtinguts, que els obren les portes de la universitat o de les feines que somiaven. Tristesa pels obstacles que, a criteri del professor, posa progressivament un Sistema educatiu que ell no acaba d’entendre; sovint li sembla que el Sistema persegueix el seu propi fracàs. En contraposició a les fredes disposicions de l’administració, afloren la il·lusió i vitalitat de noves promocions de professors vocacionals que no llencen ni llençaran la tovallola, seguint les petjades del mestre Célestin Freinet.
