Les cremalleres serveixen per unir dues peces de roba però al mateix temps separar-les i fer de frontera entre elles. D'alguna manera, una cicatriu visible i mal cosida fa el mateix: unint i separant, fent de frontera i d'unió, a un temps: dos trossos de carn oberts per una ferida.
Perquè néixer és començar a morir, abocar-se a aquest camí de finitud i podridura que acaba sent l'existència: “un buit un trau un clot / i un cos que hi orbita”. I perquè tot part acaba sent una distòcia: una difícil entrada al món dels vius, un inevitable declivi cap al món dels morts: “encomanar-se/ al fred perpetu/ l'espasme de/ saber-se un cos més/ la boca plena de vertigen”.
Aquest primer poemari de Parcerisa reivindica el culte a la ferida: saber remenar-la, sucar-hi els dits, fer-ne un lloc on sobreviure. Així, el dol -primerenc, visceral, primitiu-: “recordar-te: exigir/ el suïcidi immediat/ de tots els déus”. Com un estat de vida intermèdia, com una cremallera de carn o la pell que es descús i la sang, que ho recorre tot, com la vida a les parpelles, com les nits llargues als hospitals, com la pell i tots els seus cants: epidermis, dermis, hipoderma.
