A l'única taula de l'estudi on visc, sota la llum del flexo,
l'espia hi ha deixat el seu quadern.
De les tapes d'un negre sotana
en sobresurten factures, post-its, bitllets de metro…
Són notes de cal·ligrafia bòrnia on s'hi parla no dels meus hàbits banals,
sinó dels paisatges que haurien d'il·luminar-me les parpelles
i s'han convertit en cicatrius. Els morts que coneixien
el meu malnom, les dones que van estimar-me
amb una devoció que no he honrat, els fills que no he sabut
protegir, la família que es mereixia
algú domesticable.
Després de llegir aquest informe inclement,
comprenc (potser era obvi?) que no hi haurà cap càstig
més enllà d'aquesta labor minuciosa, d'aquest mapa de derrotes
dibuixat per un espia que tampoc no era ningú, sinó l'ombra
que ara recull l'abric de la cadira i se'n va.
Quedar-me en la foscor de l'estudi,
aquesta és la pena, sol amb el ronc de la nevera.
Aquest horror.
