La suggestió, la subtilitat, l'emoció tàcita, el misteri, la tendresa, l'encís per les menuderies, la sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge... No hi ha prou mots per expressar l'excelsitud de la poesia xinesa. Com deixà escrit Marià Manent en el pròleg a L'aire daurat, «la lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l'esperit humà. S'hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l'alquímia poètica». I tenia tota la raó, com podreu comprovar quan obriu aquest llibre disposats a deixar-vos endur per la bellesa de les coses senzilles.
