Aixoplucs és, vol ser, part ínfima però sempre imprescindible d'aquest continuat relat que ens fem els humans de la nostra humana aventura. Aixoplucs són, volen ser, les reflexions d'un home madur que va reescrivint aquell sempre impossible, punyent, inventari emocional de la vida viscuda; inventari d'una vida, com totes les vides, amb les seves llums i les seves ombres; inventari d'una vida, com totes les vides, fronterera sempre entre el desig i la realitat. Aixoplucs és, vol ser, sobretot, una divisa: contra la intempèrie final i inesquivable del temps, el precari però calidíssim aixopluc de la poesia.
