L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és un recorregut per la vida d’una dona dels 8 als 88 anys. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Medea sent que ha matat els seus fills, amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra. Medea és una persona anònima, que ens recorda, potser amb massa insistència, que podríem ser nosaltres mateixos, que la vida se’ns escapa, que res no detura el temps, que el mal i l’amor són ineludibles, inexorables i, massa sovint, invisibles. Medea diu la veritat. I la veritat només podrà ser ordenada al cervell de cada lector/espectador, perquè la veritat és una cosa íntima, com aquesta peça, i és infinita, perquè el ressò de la seva vibració no es desactiva mai.
