Els protagonistes de Balla, esperança, balla podrien ser representatius de tantes i tantes vides que han de discórrer per uns camins molt més dificultosos que els de la majoria dels mortals.
Vides com la de la Gemma, que va néixer afectada de Trisomia X; o la de la Nanci, que, després d'anar de família en família d'acollida, s'acaba trobant sola i al carrer fins que algú l'ajuda; o la del jardiner enamorat dels cims i dels estels, que no pot deixar la medicació si no es vol perdre i que està decidit a estudiar per arribar a ser un professional qualificat; o la del Narcís, que no vol deixar ni la feina que se li ha proporcionat ni la teràpia de grup; o la de la dolça Lluïsa, que finalment, gràcies a la pròpia voluntat i als suports que ha rebut, s'ha alliberat del mal viure a què l'obligava un proxeneta sense escrúpols...
Les vides reals en què s'inspiren aquests relats han estat dures, a voltes, molt dures, encara que, finalment, també esperançades. Novel·lar-les i compartir-les ens permet imaginar una societat més acollidora, més justa i més inclusiva.
Esperança no és només un nom propi: és, per damunt de tot, un sentiment, un estat de l'anima. És, en definitiva, la voluntat d'un futur millor.
