«Caminava amb uns amics. Dèiem males herbes i volíem dir nosaltres. Ens plovia la pols, ens esteníem
pels marges. Al pit la tristesa del cos per al treball. A les cames una música (per més malament que
soni la sentim): cap allí caminàvem». (Misael Alerm).
«(...) I em fa lefecte que encara som a mig camí: en Misael encara ens pot acompanyar un bon tros i,
alhora, si tornem, des don som ara, a certs fragments dAigua o Vell país natal, la ruta es farà molt més curta, i hi trobarem uns mots i un món que ens semblaran més savis i més amics. Llavors, si tanquem els ulls, sobrirà una porteta des don podrem mirar cap al futur amb un bri desperança». (Carles Dachs, a lepíleg del llibre).
