1959: després de tretze anys de cartejar-se, un lingüista i un escriptor exiliats estan a punt de partir peres. Entre Chicago i Mèxic, el fil que els uneix és la llengua: la que es parla i la que sescriu, sota la dictadura, a la pàtria en què no han deixat de pensar mai. El lingüista és Joan Coromines, que treballa en un monument de lidioma, lOnomasticon Cataloniae, el diccionari de tots els topònims del domini lingüístic català. Lescriptor és Joan Sales, que acaba de publicar Incerta glòria. I la poma de la discòrdia és fins on ha darribar el català literari per reflectir la realitat del país.
Sales ataca: Lescriptor digne daquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua; el sàbat sha fet per a lhome, no lhome per al sàbat. Coromines respon: Aquesta indiferència olímpica que preconitzeu escau solament en una llengua que no estigui combatent en defensa pròpia, i en un país on hi hagi un règim perfecte de monolingüisme. En definitiva això correspondria a la positura dun escriptor català (insubornablement català, és cert, com ho sou vós) però no catalanista. Per aquest camí no compteu que us segueixi.
La sang no va arribar al riu, i els dos duelistes van cartejar-se fins a la mort. Per més que avui no ens enfrontem a una dictadura, sinó a la globalització, la seva recerca continua vigent: aquest epistolari és una farga on la llengua es treballa a cops de mall, amb la passió de transmetre-la, lambició de bastir-hi grans obres i la consciència que el que hi ha en joc són molt més que unes formes.
