L'anàlisi de les tres novel·les de Sebastià Juan Arbó (Entre la tierra y el mar, La tempestad i La masia) no és sinó un estudi de relació que presenta mostres de gradació, tant en fets com en personatges; estructura, d'altra banda, que permet observar connexió, continuïtat, evolució, progressió i regressió en tot aquest segon cicle de novel·les de l'Ebre.
L'espai del cicle presenta el contrast entre el tarannà dels habitants del lloc i sovint el conflicte. Els fets, en general, es desenvolupen en un espai molt particular, en l'espai d'Arbó, en les seues Terres de l'Ebre, sobretot, a Sant Carles de la Ràpita, on va nàixer; a la ribera on es mou la pagesia, on hi ha l'horta i el conreu de l'arròs, on s'ubica la masia vora l'Encanyissada; i la mar dels Alfacs, que balla, a vegades, lenta i adormida, i altres, tan brava i violenta com tempestuosa, on dibuixarà la tragèdia en molts capítols i en molts dels personatges.
Arbó immortalitza, a partir de la seua influència russa, encapçalada per Dostoievski, la visió agra i desesperada d'un espai molt concret. I ho fa a través d'uns personatges deprimits, amb importants canvis de conducta; amarats d'angoixa, de sentimentalisme, de desassossec, de desesperació i de fatalisme. Al mateix temps, a través de la nostàlgia, del neguit i, sobretot, de la mort, després de situacions límit, contrasta l'evolució psicològica dels seus personatges tant emocionalment com física en l'espai que ocupen.
