Avui dia sembla ben assentat que els catalans són l’enemic interior d’Espanya o, més precisament, del nacionalisme espanyol. Així és entès tant pels actors polítics actuals (siguin nacionalistes espanyols o catalans), pels politòlegs i juristes que han analitzat l’emergència dels partits de la dreta radical espanyola, com també per l’opinió pública internacional. La definició dels catalans com l’enemic intern de la nació espanyola té un correlat en les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia les quals, tot i que no són noves, han crescut els últims anys. En aquest llibre, que segueix la línia de recerca sobre el pensament polític espanyol de La unitat d’Espanya com a valor polític, es parteix d’una distinció bàsica: la noció dels catalans com a enemic interior és el resultat d’una construcció sociocultural de la ideologia nacionalista i protonacionalista espanyola, mentre que les manifestacions d’anticatalanisme o catalanofòbia són l’expressió discursiva, social, política i afectiva d’una definició prèvia d’enemistat. No són dos fenòmens separats, sinó osmòtics. El propòsit d’aquest llibre és analitzar el pinyol ideològic de la conformació de Catalunya i els catalans com a enemic interior i no tant les manifestacions de l’anticatalanisme. L’autor vol explorar el procés del perquè i com de la creació intel·lectual de l’enemic interior en una història relacional grupal (d’espanyols i catalans), així com també aproximar-se a la lògica ideològica del moment actual marcat per una fase d’alta confrontació.
