La llengua catalana es va congriar a recer d'altes muntanyes i de valls abruptes. Els dos grans dialectes que la constitueixen van sorgir al cor del Pirineu, i en la topografia dels mots hi ha un punt on es troben les tres parles constitutives de l'avui extens dialecte oriental. O dues parles i un parlar mixt, si es vol.
Som en una cruïlla de camins tan antiga com la humanitat, amb les grans vies que travessen la serralada seguint els cursos del Segre, de la Tet i de l'Aude. Aquest és el paisatge fundacional, el nus, del català oriental, i comprèn els paratges més enlairats i més despoblats de l'idioma, amb nuclis a la ratlla dels 1.800 metres.
A la Cerdanya parlen català central i al Conflent català
septentrional, i el Capcir és dins d'aquest darrer dialecte, però conservant-ne una versió arcaica, i amb molts elements del llenguadocià veí. Una confluència única.
Aquest punt estratègic on s'encavalquen les isoglosses no s'havia estudiat mai en detall i en conjunt. Ara, quan ja no queden joves, els pocs supervivents en revelen encara l'ànima transportada pels segles, abans del gran silenci.
