Jacint Verdaguer fou, a més del gran poeta de Canigó i L?Atlàntida, un gran viatger i bon cronista de les travessies que va fer. Ja de motl jove, va descobrir el plaer de viatjar fent de capella de vaixell a la Companyia Transatlántica en la ruta Cadis-L?Havana. Després van venir Palestina, Egipte, L?Europa central i Rússia, que el va impresionar en gran manera: «De Catalunya a França, de França a Suïssa i a Prusia, hi ha una gradació , els canvis són suaus, les diferencies de què s?adona el viatger no són grans, però a l?entrar a Rússia, un es troba a la porta d?un altre món». Amb tot, no va oblidar mai les seves arrels ni la seva Catalunya i la va recorrer de punta a punta fent-hi llargues estades: el Pallars, la Garrotxa i sobretot, és clar, el Pirineu. I de cada ruta en va deixar constancia escrita. De Tánger a Sant Petersburg demostra com, de fet, Verdaguer es mantenia en consonancia amb els seus coetanis europeus que conreaven el gènere de la crónica de viatgers o la «guia turística» i que, en aquell moment, al nostre país i en la nostra llengua, ningú no practicà amb tant d?encert.
