L'Església catòlica espanyola, un dels principals pilars institucionals i ideològics sobre els quals es va fonamentar la dictadura del general Franco, no fou un bloc monolític totalment unitari i impermeable durant els foscos anys del règim. Aquest llibre pretén mostrar com, també a Tarragona i dintre de la immensitat de la institució eclesiàstica catòlica durant els anys centrals de la dictadura franquista, va sorgir un col.lectiu de persones que es va desmarcar del nacionalcatolicisme oficial, va deslegitimar el règim i va començar a mostrar inquietuds socials. Les esperances de canvi i renovació del Concili Vaticà II (1962-1965) i el panorama estatal i internacional de profundes transformacions, sobretot durant la dècada dels anys seixanta, van configurar una nova generació de seminaristes, joves sacerdots i laics que ja no va estar influenciada per les conseqüències directes i tràgiques de la Guerra Civil espanyola. Aquests catòlics van denunciar la repressió sistemàtica de l'Estat a l'oposició antifranquista i van actuar, des de diferents àmbits, a favor de les llibertats, dels drets de tot tipus, de
