A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida.
«(...) volia asseure'm a la terrassa d'un bar, demanar un Pastís, treure la llibreta i transcriure lletres de cançons en francès de Serge Gainsbourg, de La Grande Sophie, de Benjamin Biolay o de Dominique A, i fer el que fem tots, subratllar aquelles frases que sembla que ens donin la raó en les decisions que acabem de prendre: marxar un temps a França quan tens els 50 anys a tocar, quan veus que els teus pares comencen el camí d'anar-se'n i tu, que no tens fills, decideixes anar-te'n abans, per lleugeresa, per por o potser per reunir una mica de coratge pels anys que vindran: «la vie n'est pas finie, la vie n'est pas passé». Ho cantava Dominique A i ho subratllava jo: la vida no s'havia acabat. Aquell temps, a França, ho volia fer tot cada dia i no sabia per on començar.»
