Som al 2041 i els habitants dun poble vitivinícola viuen sota terra, refugiats a les caves per evitar les temperatures tòrrides, com si fossin talps. El Sadurní no pot suportar-ho més i sescapa una nit que baixa la calor, i descobreix a la superfície un cep amb un brot verd. Damagat dels altres, shi acosta sovint per regar-lo però no se nacaba de sortir i confessa el seu secret a lAurora, jove com ell, i enòloga. Entre tots dos cultiven lesperança de fer ressuscitar les vinyes. «Havia agafat el costum de parlar al brot verd. Lhavia descobert en un cep duna vinya dels afores del poble. Feia dies que no havia anat a veurel. Va treure la llanterna de la butxaca per enfocar-lo». Júlia Serramitjana, que debuta amb tot el talent amb aquesta novel·la, ens situa en un paisatge postapocalíptic, cremat i gris, en què la perspectiva dun món millor ha desaparegut i les persones malviuen de mala manera allà on el clima els ho permet, com uns animals acovardits. És possible un nou començament, però, entremig de tanta foscor Per contestar aquesta pregunta, caldrà que no perdem de vista la lluita tenaç per fer sobreviure el
