D'Arquimbau i Màntua a Rodoreda, Capmany i Gras. Maria-Mercè Marçal es refereix a la tradició literària femenina com la «terra on arrelar i saba vella per a fulles noves» i en reclama la incorporació en els circuits contemporanis. L'antologia, formada per temàtiques i estructures diverses, ofereix, o si més no permet traçar-lo, un panorama de la situació de la literatura dramàtica i els escenaris catalans a les primeres dècades del franquisme. Els escrits de totes les creadores parteixen de diferents substrats ideològics: basculen entre el republicanisme latent, el feminisme conservador o l'activisme sociopolític. Després d'acarar-los i fer-los dialogar es constaten múltiples punts d'encontre: les històries aborden la situació de les dones, tot sovint des de les seves perspectives; a més, els arguments, o entronquen amb la tradició de preguerra i l'actualitzen dins els límits del possible, o mostren una voluntat de transformació social, amb influències renovadores com, entre d'altres, l'existencialisme.
Dramaturgues de postguerra. Deu autores de l'escena catalana 1946-1965. Es recullen tretze obres escrites, estrenades o publicades en llengua catalana entre 1946 i 1965. La tria s'ha fet seguint criteris de qualitat literària i d'interès històric i amb la ferma convicció que totes elles són interessants, valuoses, i algunes, vistes amb ulls d'avui, fins i tot imprescindibles. Ja era hora de treure la pols a algunes de les escriptores que ajuden a mantenir la flama del teatre en català durant un temps de silenci feixuc, amb el resultat torbador de l'oblit de les generacions futures, plenament democràtiques. Aquest volum demostra que en el teatre de postguerra hi ha autores que segueixen la forja de les pioneres modernes i que, malgrat les limitacions i la repressió, creen i s'expressen: són, en definitiva, dramaturgues resistents.
