Coneixem la música de Carles Santos, el pianista transgressor, l'artista integral. I ara, amb Ens morirem sense haver-los escabetxat a tots, podem llegir els textos que va escriure en ple procés de creació dels seus espectacles musicals. Així, recuperem amb les seves pròpies paraules la memòria d'Asdrúbila, La pantera imperial, Ricardo i Elena, L'adéu de Lucrècia Borja o La meua filla sóc jo. Són pàgines que s'inscriuen en la tradició de les escriptures fragmentàries, que esborren les fronteres genèriques, amb les quals Santos ens convida a sentir i a mirar amb una força poètica i subversiva. Com a «53 maneres de matar un capellà». Ens introduïm en la cuina de Carles Santos per valorar la meticulositat amb què preparava els seus muntatges escènics, i accedim a les invencions i els pensaments d'un artista indispensable. «És evident que quan una professió, en aquest cas la musical, és viscuda amb tota la intensitat possible, condiciona absolutament l'existència del ateix individu-músic». Carles Santos
