El crític Geno Pampaloni va escriure que Estate al lago mereix el nom de clàssic perquè—explica—té la qualitat de «vèncer el temps travessant-lo». Narra «les últimes vacances de la infantesa» de Giacomo, fill petit d’una família de la gran burgesia milanesa de professionals liberals entre les dues guerres. És un noi fantàstic, mediocre a l’escola, amb tendència a la tristesa contemplativa, que reacciona als cops del món bé amb indolència, bé amb excitació. És, en poques paraules, un inacabat. El classicisme del relat de Vigevani rau en el gust lleu i en la claredat, en la narració de l’experiència d’un noi que—també segons Pampaloni—entra en la vida per la porta «no de la conquesta, sinó de la poesia».
