«No agradarà a ningú, però a mi mha encantat escriure-la. No està del tot acabada, està, com li
diria jo?, per brodar-la, eh? És molt estranya, no hi ha res que sigui veritat. És horrible!». Així és
com Mercè Rodoreda anunciava La mort i la primavera en una entrevista del 1982. Va morir la
primavera de lany següent, sense haver pogut enllestir-ne la revisió definitiva. La seva novel·la
pòstuma no podia agradar a gaire gent a principis dels seixanta quan nescrigué la primera versió
ni a la Catalunya de la transició, quan Rodoreda assolí fama nacional; però, des del 2017, per fi
ha trobat el públic que es mereix. Potser és que una novel·la fascinant sobre la mort estava
destinada a convertir-se en una criatura que veuria la llum després del traspàs de la mare per
assegurar-li la fama pòstuma, que ja shavia guanyat amb les altres novel·les, però que aquesta
actualitzava. És precisament la novel·la sobre la mort i de la mort la que la fa viure encara com una
escriptora radicalment actual en les lletres catalanes. Aquest assaig reivindica el lloc central que La
mort i la primavera va ocupar en el projecte creador de Rodoreda i es proposa dinterpretar la
novel·la des duna triple lectura que aprofundeix en els ressons històrics, antropològics i metafísics
daquest poble sense nom que put a fems i a glicines.
Conté la reproducció a color de 8 quadres de Mercè Rodoreda
