No és casual que Firmament obert comenci amb la citació de l’epitafi de Rainer Maria Rilke, els versos del qual m’han travessat com aus invisibles que em fereixen de tanta bellesa que resta intacta després del vol. L’absència és l’abisme a què m’enfronto sense por ni esperança, sols amb l’emoció de qui observa amb els ulls nous d’un infant la transparència de cada ala de cel que passa, una vegada i una altra, despullant cels nous que s’obren a l’infinit del poema, l’anhel, la flor de Novalis i un foc primigeni que se’ns fa present des del primer poema. Des d’una visió del món panteista, la pèrdua i la mancança formen part del cicle existencial que mai no es tanca ja que ens cal morir perquè la vida continuï. És així que tot reneix a través de la paraula creadora i performativa i que el fill no nascut i la mare inexistent es reencarnen en el cel i el mar de l’escriptura. També els records destruïts i la memòria esborrada es dibuixen amb músiques blavíssimes on renéixer en l’amor com a mare-filla: de nou l’aigua originària de l’úter marí present a L’evangeli segons la mar que ens condueix fins a un cel en descens i al silenci del fang i la sal. Gairebé com una obsessió els versos evoquen la partitura dissonant d’infinites aus que tornen del foc, notes per a una mort que no va néixer en el bressol-cistell-taüt d’uns camperols a l’hora de l’àngelus. La nit s’obre perquè cos i ànima siguin un àmbit lliure de culpa i sense contradiccions, en harmonia amb un cosmos que és la immensitat on retrobar el pare que alhora és el fill d’una altra vida en què el temps ja no és fugaç sinó el moviment que es fa dansa incessant, vol i plenitud del buit. Enllaçant amb Cosmogonia terrenal tornen a aparèixer les llavors i els arbres, el vent que ve i se’n va per no morir, els blats d’aire, el pòsit de la terra i la cendra d’unes aus que són rastre de la llum, potser un miratge. L’obertura d’aquest firmament, sens dubte, és el món oníric dels nens i els folls que ofereixen flors als morts sota un horitzó convex que es fa certesa. És en aquest àmbit que la terra, nua, respira a través nostre perquè els cossos, ebris d’estels d’eternitat, arribin al solstici de l’amor, l’abisme de les flors que arrelen en el centre del cosmos, el cor de l’univers i el seu batec, la poesia.
