És un matí de setembre de finals dels anys seixanta i la Cristina estrena escola nova. A causa d’una anòxia –manca d’aire al cervell– ha nascut amb una minusvàlua física que alenteix els seus moviments i enfosqueix la seva parla, però que no li impedeix ser autònoma. Fins ara, ha crescut en un ambient que no ha subratllat les seves mancances, sinó que les ha integrat com una part més de la seva persona: té un germà un any més petit amb el qual comparteix jocs i batusses infantils. També ha compartit amb ell les estones al parvulari on ha estat tractada com una nena més.
