El segle XVII és per a la historiografia europea contemporània el moment en què es fixen les fronteres, un període durant el qual els debats i les teories sobre els límits entre monarquies donen pas a la delimitació entre els estats moderns en construcció. Aquest és l'estudi d'un cas concret com va ser el de Catalunya a partir del Tractat dels Pirineus. S'acostuma a posa de relleu el cantó polític de l'acord de pau, les seves conseqüències "nacionals" i els efectes per a la Catalunya del nord. Ara bé, calia aportar una mirada sobre el que va passar a escala local, anant d'una focalització macro a una de micro, des de les grans decisions institucionals fins a les realitats autòctones. El present llibre aborda la incipient formació de la frontera pirinenca en la zona més afectada, i les aplicacions de les mesures adoptades. Ho fa a través de tres grans eixos: la frontera en si mateixa, els efectes socials més directes i, finalment, la identitat vista des de diferents àmbits. En aquest estudi destaca un nord de Catalunya afectat per més de tres dècades de guerra i enfrontaments continus, per la presència constant de soldats, per la consegüent militarització de la vida diària, i per l'arribada d'un nou poder d'exposició vertical com va ser el de França. Però, tota idea sobre una frontera opaca i ferma sembla que perd força per fer emergir tota una sèrie de tonalitats variades sobre la identitat de la frontera pirinenca. Al mig de tot això, una creació clau: Montlluís, el gran ull controlador del Pirineu centreoriental.
