Arran de l?esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, va tenir lloc una globalització de les aspiracions dels nacionalismes sense Estat. El catalanisme també va recollir molts dels debats teòrics que llavors es van desenvolupar a l?escena internacional, reformulant les seues aspiracions d?autogovern i revitalitzant-les, mirant enfora i inspirant-se en altres nacionalismes europeus. Després de la pau de Versalles del 1919, una bona part del catalanisme polític va adaptar a les circumstàncies de Catalunya el marc discursiu i teòric de les reivindicacions de les nacions sense estat en termes de «minoria nacional», susceptible d?ésser protegida pels tractats de minories de la Societat de Nacions. El catalanisme, i en particular la Lliga, va dur a terme una intensa activitat protodiplomàtica, que va portar alguns dels seus líders, com ara Joan Estelrich i Francesc Maspons i Anglasell, a jugar un paper de relleu al si del moviment europeu de les minories nacionals. Durant els anys de la Segona República espanyola, tanmateix, el moviment de les minories europees va esdevenir una opció atractiva només per als grups independentistes. Mentrestant, d?una banda, el catalanisme conservador privilegiava l?estratègia d?intervenir a la política exterior de l?Estat republicà, i, d?altra banda, començava a consolidar-se un discurs, sobretot al si d?Esquerra Republicana, que avançava la idea d?una «Europa de les nacions» per damunt dels Estats constituïts
