SAVALL, JORDI / LE CONCERT DES NATIONS
“Les Set darreres paraules de Crist a la Creu” de Joseph Haydn, és una de les obres musicals més representatives del “Segle de les Llums”. Més de dos-cents anys ens separen d’aquella època i, tot i això, el seu missatge espiritual i el seu potencial expressiu conserven tota la seva vigència i tot el seu poder suggestiu. La meravellosa Llum que flueix de cadascuna d’aquestes pàgines ha romàs intacta gràcies al geni creatiu, a la riquesa interior i a la capacitat de simbolisme poètico-musical del mestre de Esterházy. Set moviments lents -vuit, si comptem també la Introduzione– realitzats amb una tal varietat de recursos en la invenció musical, en els ritmes, en la dinàmica, en les tonalitats, en la selecció dels temes, i en una pintura sonora i expressiva excepcional, que hom perd totalment consciència de la successió de peces d’aspecte i dimensió molt semblants. Però sobretot cal assenyalar el factor essencial que dóna un valor totalment especial a aquest cicle: el clima expressiu és constantment d’una intensitat i d’un fervor supremament emocionants. Haydn així ho va entendre quan ell mateix ens explicava la seva idea: “Chaque Sonate, ou chaque texte, est exprimé par les seuls moyens de la musique instrumentale de telle manière qu’il éveillera nécessairement l’impression la plus profonde dans l’âme de l’auditeur le moins averti” (Carta del 8 d’abril de 1787 al seu editor de Londres William Forster).
Quan va arribar-li aquest encàrrec especial, a principis de 1786, Haydn ja era un mestre famós conegut en tot el món musical, però de seguida se sentí fascinat per l’especial dificultat del projecte. En la seva autobiografia, el canonge (“l’abbée”) Maximilian Stadler (1748-1833) ens explica que es trobava a casa de Haydn quan li arribà l’encàrrec: “A moi aussi, il demanda ce que j’en pensais. Je répondis que le mieux me semblait pour commencer d’adapter aux mots une mélodie appropié, et de la répéter ensuite aux seuls instruments. C’est qu’il fit, mais j’ignore s’il en avait eu lui même l’intention”. L’any 1801, en el moment de l’edició feta per Breitkopf & Hártel de la versió vocal de l’obra, es va publicar un text explicatiu força plausible, redactat per Georg August Griesinger (1769-1845), proper biògraf de Haydn, on se’ns descriu el context i les circumstàncies d’aquesta creació, segons les seves pròpies paraules (ipssima verba): “Il y a environ quinze ans, un chanoine de Cadix m’a demandé de composer une musique instrumentale sur les Sept Dernières Paroles du Christ en Croix. On avait alors l’habitude à la cathédrale de Cadix d’exécuter tous les ans, durant le carême, un oratorio dont l’effet se trouvait singulièrement renforcé par les circonstances que voici. Les murs, fenêtres et piliers de l’église étaient tendus de noir, seule une grande lampe suspendue au centre rompait cete sainte obscurité. A midi on fermait toutes les portes, et alors commençait la musique. Après un prélude appropié l’éveque montait en chaire, prononçait une de les sept Paroles et la commentait. Après quoi il descendait de la chaire et se posternait devant l’autel. Cet intervalle de temps était rempli par la musique. L’Éveque montait en chaire et en descendait une deuxième, une troisième fois, etc., et chaque fois l’orchestre intervenait a la fin du sermon. J’ai dû dans mon oeuvre tenir compte de cette situation. La tâche consistait à faire se succéder sans lasser l’auditeur sept Adagios devant durer chacun environ dix minutes n’était pas des plus faciles.”
El fet que aquesta música havia de servir de contrapunt espiritual a un comentari parlat sobre les set darreres paraules de Crist, explica el costum de dur-lo a terme amb una música purament instrumental. Per al nostre enregistrament, que s’ha de poder escoltar independentment del seu context litúrgic, aquesta situació ens va plantejar un dilema essencial: podem avui gaudir plenament del missatge que Haydn ens vol transmetre amb la seva música, bo i ignorant el context de la seva gestació i de la seva funció original? És a dir, és possible actualizar en aquest segle XXI un ritual tan particular, sense deformar el seu sentit profund i sense caure en una reducció estètica d’una obra eminentment espiritual? Han passat més de dos-cents anys des de la seva creació, dos segles dels més intensos i dramàtics de tota la història de l’home. Dos segles crucials que han estat testimoni de la dura lluita de l’home a favor d’una lenta i difícil conquesta d’uns ideals de justícia i llibertat, de tolerància i de solidaritat. Dos segles que, tot i amb això i amb tot i l’enorme progrés científic i tecnològic, han estat també, i encara ho són actualment, testimonis de terribles actes de crueltat i fanatisme, de barbàrie i inhumanitat. Deia Miguel de Cervantes, en boca de Dom Quixot que “donde hay música no puede haber cosa mala.” Podem, però, després d’Auschwitz, creure encara en la capacitat de la música i de la bellesa per fer-nos més sensibles i més humans? Certament no, si només podem captar i gaudir de la seva dimensió estètica. Rotundament sí, si som capacos de percebre també i plenament la seva dimensió espiritual.
Tornant al context original pel qual van ser creades aquestes composicions de Haydn i a la directa associació a una reflexió sobre les set darreres paraules de Crist, ens va semblar just oferir aquesta responsabilitat a dos grans mestres del pensament espiritual i humanístic de la nostra època: Raimon Panikkar i José Saramago complementen les breus cites del text evangèlic amb uns textos i uns comentaris que refelcteixen les seves profundes conviccions espirituals i humanístiques. Reflexions de gran bellesa i profunditat, que més enllà, o potser gràcies a la seva radical diferència, ens permetran una renovada percepció del missatge espiritual i estètic inherent a aquestes emocionants Set darreres paraules de Crist a la Creu, convertides per la força de la sensibilitat, la compassió i l’empatia, en les Darreres paraules de l’Home. Les darreres paraules, que ningú escolta, de tants homes i dones que cada dia són executats en nom d’una justícia parcial, d’unes creences fanàtiques, i d’una lluita tants cops inhumana pel poder econòmic, polític i espiritual. El mal absolut de sempre, el que l’home causa a l’home, i és un fet universal que concerneix la humanitat sencera. “La bellesa salvarà el món” va dir Dostoyevsky. La bellesa de la música contra la maldat? estem convençuts, com diu François Cheng “que nous avons pour tâche urgente, et permanente, de dévisager ces deux mystères qui constituent les extrémités de l’univers vivant: d’un côté le mal; et de l’autre la beauté. Ce qui est en jeu n’est rien de moins que la vérité de la destinée humaine, une destinée qui implique les données fondamentales de notre liberté”.
Jordi Savall
Estiu de 2007
