Just Cabot i les veus vives de l’exili és la torna de Just Cabot, el periodisme silenciat que vaig publicar-li a en Valentí l’any 2009. En aquest nou llibre no és Cabot qui parla més, sinó els seus amics i coneguts, els seus corresponsals. Amb traça i enginy, Soler ens proposa endinsar-nos en l’univers Cabot d’una manera diferent i inèdita. I el resultat és, altre cop, igualment apassionant. Ens internem en la vida d’onze amics de Just Cabot i un darrer amic imaginari, Walter Benjamin. Barrejant la història amb la narració biogràfica, amb rigor i una prosa clara i àgil, Valentí Soler ens desenterra una mica més un tros de la nostra història, el d’un moment extraordinàriament dur: la desfeta i l’exili.
Comparteixo amb el meu amic Valentí, l’enlluernament davant del periodisme literari que, els anys vint i trenta, Catalunya va ser capaç de generar, arrelat a la terra i obert al món. És el nostre món d’ahir, la nostra pàtria perduda. Una generació que Julià de Jòdar va definir com la de les tres “c”: catalanisme, cosmopolitisme i compromís. Excepte un dels onze amics “reals” de Just Cabot, tots ells en són dignes portaveus. I en qualsevol cas, tots són siluetes de l’esfondrament de 1939, de la immensa desfeta, del tall sec en l’imparable moviment de recuperació nacional on la llengua i la cultura eren els pilars fonamentals. Finalment, el capítol de “l’amistat imaginada en un exili real” entre Cabot i Benjamin, ens permet somiar i, sobretot, començar a atrevir-nos a comparar els nostres millors intel·lectuals amb els seus contemporanis. Perquè aquella generació republicana va ser capaç de parlar de tu a tu amb els millors europeus del moment.
