LLUNES I ELS CALÀPETS, LES

Les llunes i els calàpets (1994) representa el debut d’Antoni Vidal Ferrando en el camp de la narrativa. Amb el contraban com a mòbil de la trama i amb una prosa exuberant i immersiva, impregnada de recursos poètics, l’autor hi retrata la història d’una família, d’un país i d’un temps que va des de principis del segle passat fins als dies de la guerra civil. Pagesos i mariners, herois i antiherois, víctimes i botxins, tots ells es contraposen en una crònica absorbent que, vorejant l’àmbit oníric, esdevé una instantània memorable d’aquella Mallorca preturística, els valors més ancestrals de la qual es dissoldran a poc a poc dins les correnties de la modernitat.
Trenta anys després de la primera edició, la novel·la –íntegrament revisada per l’autor– permet retrobar-nos amb un microunivers que frega el realisme màgic. I és just aquí, a les últimes engrunes d’un món que s’acaba, on s’aprèn que les barreres que separen l’individu de la comunitat són, molt sovint, difuses i que en els violents giravolts de la història «els únics paisatges vertaders són a dins de nosaltres mateixos».