Surto de l’estació, començo a caminar i és com si l’asfalt del carrer se m’enganxés als peus. De seguida m’adono que de la sandàlia dreta m’apareixen unes potes amb ventoses que no em deixen anar tan de pressa com necessito. La gent em mira el peu i jo faig com si no passés res. Camino i camino per una ciutat que per l’arquitectura sembla alemanya i per la gent,
japonesa. Tothom em mira la cara i el peu i em sento cada cop més estrangera, més estranya. No sé què faig aquí però m’urgeix arribar a una casa on estic segura que m’hi espera algú. Hi arribo. A la finestra veig un oriental corpulent i molt pelut que guaita. Truco al timbre però no m’obre ningú. L’home sapareix de la finestra i ara sento que m’espia des de no sé on.
M’impaciento. El meu peu cefalòpode creix per moments i estic segura que si puc entrar a la casa deixarà de fer-ho. Tot són símbols, pistes, remonicions. No tinc angoixa, sí un munt de preguntes. Estic dins d’un somni o d’un quadre surrealista? Dins les metamorfosis d’Ovidi o d’un conte de Perrault? D’un
relat de Kafka o d’un de Yoko Tawada?
