A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies destimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que saferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà dincomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a lautocompassió i addicte al fracàs, Bâton és larquetip de lantiheroi que desafia amb la seva fràgil presència lhostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.
Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica cinematogràfic, gairebé antiliterari va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i lobstinació dels admiradors de Bove Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.
