La poesia de Montserrat Costas fa màgia amb la quotidianitat. És un laberint de miralls que deformen o estilitzen el nostre pas pel món, tot fent burla de la voràgine en què estem immersos. La seva ploma té vocació d?estilet, de ganive- ta, de bisturí. Anatomitza aquesta modernitat que hem construït i que alhora és ratera de les nostres existències. I és que aquí ja ningú es deslliura de Morir en hora punta.
