Jordi Casassas Ymbert (Barcelona, 1948) es va doctorar a la Universitat de
Barcelona amb una tesi titulada Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L'adscripció
social i l'evolució política (1977). Actualment és catedràtic d'història
contemporània a la mateixa universitat. També és director del Grup d'Estudis
d'Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (del 1990 fins ara), de la revista Cercles
d'Història Cultural (del 1998 fins ara) i de la Xarxa Temàtica d'Història Cultural
de l'Àrea Mediterrània (1998-2012). Ha estat codirector de la Biblioteca dels
Clàssics del Nacionalisme Català (30 volums entre 1983 i 1993) i assessor principal
de la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (12 volums, 1995-
1999). Des del 2012 és membre numerari de la Secció de l'Ateneu Barcelonès.
Entre els temes de la seva especialització sobresurt la història dels nacionalismes
contemporanis i, en especial, del catalanisme. Entre les seves publicacions cal
destacar: Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de
la segona meitat del segle XIX (1991), El futur del catalanisme (1997), Histoire du
nationalisme catalan (2002), El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític
de les identitats (2005) i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del
segle XX (Afers, 2009).
Aquest llibre analitza històricament les causes de fons, els elements en joc i la
vertebració de les teories, l'acció política i la gestió de les identitats col·lectives
que estan en la base del procés nacional que s'ha obert a Catalunya a l'inici
del segle XXI. Des de fa unes dècades, la historiografia ha adoptat el concepte
de «nacionalització de les masses» per significar els processos històrics a través
dels quals els individus d'una societat han adoptat el sentiment de pertinença a
una comunitat nacional. En els darrers segles, Catalunya no ha disposat de les
estructures polítiques pròpies per impulsar aquesta nacionalització que en altres
bandes ha estat competència de l'estat; per això el cas català és tan interessant.
El llibre parteix de l'anàlisi del cas català en relació amb els altres que integren el
món mediterrani occidental i estudia la contribució del moviment romàntic del
segle XIX a la fixació de les identitats modernes mitjançant l'exemple de l'obra
de Mañé i Flaquer. Així mateix, descriu el paper del sector dels intel·lectuals
en aquest procés nacionalitzador i la contribució cabdal dels dos presidents de
la Mancomunitat, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. La darrera part del llibre
aborda les dinàmiques socials, polítiques i culturals que s'han desenvolupat en les
darreres dècades a Catalunya i que permeten avaluar la gran densitat històrica
sobre la qual se sustenta el moviment nacional actual.
