Movedís, l’infern no s’amaga
mai del tot, no sempre es mostra.
És un buit impenetrable que ens envolta,
un pes que no ens acaba d’esclafar.
És un silenci sord
—no pas la paraula silenciada,
sinó l’absència de mots i de raó.
L’infern és basca, és neguit i avorriment,
un clot que amenaça d’engolir-nos
sense ser encara prou gran.
L’infern és la cridòria
—l’absència de mots i de raó.
La incomprensió que treu el cap.
L’infern és inestable, escorredís,
un lloc indefinit que a voltes se’ns arrapa.
A voltes són els altres.
Semblarà que són les nostres pors.
Però no.
L’infern no som nosaltres.
