A Passadís avall, els sentits teixeixen un descens cap al límit de la
identitat i lexistència pròpia, durant el qual els versos, carregats
de gravetat i cruesa, exploren un malestar honest i aboquen la
veu poètica dins la pica, el llit, la gola i el foc. Lautor divideix lobra
en dues parts asimètriques que dialoguen entre si i representen,
per una banda, lexperiència ininterrompuda de la «ineptitud de
ser» i, per laltra, linici del procés de comprensió fet de «focs que
sapaguen sense descans».
La força simbòlica dels poemes conviu amb una gran atenció al
ritme, la sonoritat i la dimensió oral del vers.
