La pedra del temps és un text d'un sol poema de més de mil tres-cents versos alexandrins amb estructura circular: acaba amb la mateixa paraula amb què havia començat. El protagonista, el caminant, l'autor i lector —que tot és u— es disposa a abandonar l'estança on viu i abans fa una darrera ullada de comiat als objectes i l'espai que l'han circumscrit. El viatge d'eixida no serà, però, enfora sinó a l'instant precís abans de caure en la pregonesa del son. Com Alícia al país de les meravelles en entrar en el cau del conill, el Jo s'enfonsa per les galeries del somieig i els records se li agombolen en la memòria; és ell, però, qui guia el somni o l'Altre, el cervell neguitós? Com en una cascada d'imatges i sons el caminant-lector s'endinsa endut pel seu propi inconscient en una superposició de veus i flaixos de llum on es veurà ara movent-se, ara quiet “com les imatges del cinema dels anys vint amb els rostres enfarinats”, inexpressiu, gesticulant o parlant llengües inconcebibles en hores de la vigília i que ara es fan, de sobte, reflex astorador del seu —i nostre— ésser més inconegut…
