La ciutat de Lleida va comptar, durant la baixa edat
mitjana, amb una densa xarxa d'hospitals encarregats
d'allotjar els visitants que hi arribaven. Aquest llibre
analitza aquests centres i els seus usuaris des de la
conquesta de la ciutat, el 1149, fins a la fusió de tots els
centres hospitalaris en un de sol, l'Hospital General de
Santa Maria, el 1454. A llarg de la baixa edat mitjana els
centres van consolidar el seu paper de receptors i distribuïdors
de la caritat, però també van esdevenir una eina
per controlar i gestionar la pobresa urbana, cada vegada
més gran i temible ja que es veia en el pobre una font de
crims i malalties. Davant els problemes econòmics que
patien els diversos hospitals el bisbe García Aznárez va
decidir, el 1447, iniciar el procés d'unificació.
