Vaig escriure Prime time. Irreverències com qui fa una malifeta. Passava moments difícils, i vaig decidir que la ironia, el sarcasme i fins i tot tornar-me irrespectuosa amb les lleis naturals, em feia molt de bé. La literatura em permetia estendre la mà, jo que sempre dic que no serveix per a res, que no és útil. I vaig riure davant del mut ordinador, i vaig llegir-ho en veu alta a alguns amics, que m’anaven abocant idees. Quina festassa! Quina alegria ballar la dansa del ventre damunt les amargors de la vida! I el sexe, com és de brillant i fèrtil! Em vaig sentir desvergonyida. I això m’esqueia tant...!
