Un homenatge magistral a Marcel Proust i al poder alliberador de la literatura. Mentre es troba immersa en lescriptura del pròleg per a una antologia darticles sobre Marcel Proust, Laure Murat topa amb una escena de Downton Abbey en què un majordom para la taula mesurant la distància entre els coberts amb lajuda dun regle. Aquesta cerimònia, executada amb una solemnitat sacramental, li evoca una fi gura arcaica: les pures «formes buides» que regeixen lentorn aristocràtic. En aquesta atenció a les coses inútils Murat hi reconeix una part de si mateixa, perquè és descendent dels Luynes i els Murat, dues dinasties franceses cèlebres i centenàries.Arran daquesta epifania, i guiada per la fascinació que li va despertar, als vint anys, la lectura dA la recerca del temps perdut, acaba per emprendre una revisió del seu passat a través duna història i una París que no li són alienes: «El món passat en què vaig créixer seguia sent el de Proust, que havia conegut els meus besavis, els noms dels quals apareixien a la novel·la».Així es com Proust, novel·la familiar serigeix en un homenatge no només a lobra proustiana, si
