La de Mark Fisher és probablement una de les mirades més lúcides, àcides i descarnades sobre la pèrdua dimaginació política i el tancament dhoritzons de canvi real al nostre món. Sense cap condescendència, Realisme capitalista aborda i aprofundeix en la impotència que regna no només en la cultura oficial sinó també en les resistències que se li oposen. Fisher arriba a considerar les grans protestes massives com «escenificacions» que feien lefecte que «el moviment anticapitalista consistia a llançar una sèrie de demandes histèriques que no esperava que es complissin».
A través duna fina i penetrant anàlisi de la producció cultural de les últimes dècades, però també dels canvis socials i les polítiques institucionals, Realisme capitalista desentrella allò que anomena «estalinisme de mercat», entès com una lògica social i política on els símbols i les representacions són més importants que la realitat mateixa, i que seria una característica central del «realisme capitalista».
Així, Fisher descriu la teranyina de contrasentits que habitem. La multiplicació burocràtica dun capitalisme que ideològicament presumeix de desburocratitzador; el classisme arrelat a les mètriques del suposat igualitarisme meritocràtic; el deteriorament del sistema educatiu a través duns mecanismes dexcel·lència que «dediquen més esforços a assegurar la bona imatge del servei que a millorar-lo»; o la multiplicació dels trastorns psiquiàtrics i afectius com el producte duna societat suposadament centrada en el benestar individual.
A partir daquesta crítica, Fisher planteja la necessitat de recuperar la capacitat de construir horitzons de canvi real amb una relació amb la realitat basada en estratègies de no-adaptabilitat a les lògiques que regeixen lescenari tancat del capitalisme. La construcció dun anticapitalisme que no sigui una mera reacció, sinó un rival daquesta societat de producció de malestar.
