La idea de tornar a néixer, que plana en una bona part del
llibre, és una forma de dir, després d'haver experimentat la
joia dels guanys i el dol de les pèrdues, l'aprenentatge de
fer-se vell. Ara toca deixar-se portar i reconciliar-te amb la
teua finitud. El poemari, així que fa memòria del temps viscut,
reflexiona sobre les petites odissees i els ideals, desats, ara
ja, a les golfes dels records. En la consciència del pas del
temps sobre el propi cos i la pròpia ment, hom ho acaba
relativitzant gairebé tot. I el que fem o deixem de fer va
esdevenint una mera anècdota. Gairebé tot es percep com
a contingent i efímer. I d'aquest trencadís, només se salven
les idees, les metàfores, els fenòmens naturals.
